Víctor-M. Amela, Àngel Llàcer i Carme Ferré, tres entesos en el món de la televisió, van venir a les Jornades de la FCB per parlar sobre la cultura de l’esforç a la televisió, plantejant-se què queda d’aquests valors.
A l'aula més gran de la Facultat, un quart d’hora abans de començar la conferència, les quatre primeres files ja estaven ocupades, i en qüestió de pocs minuts l’aula tenia aforament complet. Es notava en l’ambient l’excitació dels assistents i l’interès que causava aquella conferència.
Un cop els protagonistes van arribar i van seure, Ferran Sàez, professor de la FCB i moderador de l’acte, va començar les presentacions. En primer lloc ,Carme Ferré, doctora de la UAB i assessora de la BTV; seguidament, Àngel Llàcer, actor i director teatral; i per últim, Víctor-M. Amela, crític televisiu de La Vanguardia. L’acte va començar amb una petita introducció per part de cada conferenciant. Seguint l’ordre anterior, Carme Ferré va mostrar la seva sorpresa per la quantitat de públic a l’aula, però fent un petit mos, va explicar com, per ella, ni la televisió ni les persones transmeten valors, sinó que els valor es pacten. L’educació ha caigut i el que fa la televisió és mostrar aquests aspectes. Àngel Llàcer va plantejar dues qüestions: "Per què hem de suposar que la televisió ens transmet valors? Quins són els valors útils i quins no?". Per ell, cadascú té una manera diferent i personal d’escriure, transmetre valors i donar-li la importància que li dóna. Per tant, el que hem de fer tots és un exercici per comprendre si la televisió ens canvia o no, i en cas afirmatiu, intentar que no ho faci. Per part de Víctor-M. Amela, va deixar clar que l’activitat humana més massiva i freqüent de l’actualitat és veure la televisió i que, per tant, aquesta té molta influència sobre nosaltres i ens transmet valors involuntàriament. Els programadors tenen uns objectius i el primer de tots és l’audiència, en funció d’aquesta s’enviaran un tipus de valors o uns altres, sense ser-hi conscients i el que haurien de fer els analistes seria estudiar quins són aquests tipus de valors. Pel crític televisiu, aquest sistema audiovisual ens distreu de la vida, ens ajuda a fer un exercici d'evasió, però no ve a salvar-nos, per exemple el programa ‘’Sálvame’’. Aquest programa és una ironia perquè no ve a salvar-nos de res, simplement a distreure. El problema d’aquest programa o d’altres de l’estil, és que transmeten un missatge que diu: ‘’Estigue’t orgullós de ser inculte i friki’’.
"Abans la gent s’ho amagava i ara la televisió transmet aquest tipus de valors, reconèixer amb xuleria la seva ignorància." - Víctor-M. Amela.
Després d’una petita presentació d’idees de cadascun, Ferran Sàez va introduir la primera pregunta: "Per què la televisió sempre ha estat tant capficada no només en entretenir, sinó també en mostrar exemple o esforç?" La primera en intervenir va ser la senyora Ferré, on va declarar que molts formats juguen a fer una cosa i que en realitat estan fent una altra. No hem de deixar que determinats formats no siguin clars, d’aquesta manera no tots ho veurem i ho entendrem de la mateixa manera.
El senyor Llàcer va argumentar la seva opinió declarant que a la gent tant se li en dóna si el que visualitzen és veritat o mentida. A ell li agrada les reaccions que poden sorgir en aquells programes, i els empresaris, que únicament busquen diners, ho saben.
Aclarint aquesta idea, va intervenir el senyor Amela dient que estem parlant d’una cosa que es diu engany. La Carme demanava transparència però la base de la societat actual és l’engany. Per al senyor Amela, l’engany és innocu, tot pot ser a la vegada veritat i mentida. Això és el que ho fa interessant, aquesta incertesa és la sal d’aquest teatre, aquest misteri n'és la clau.
Àngel Llàcer va intervenir dient que a ell el que li fa pena és no saber que és veritat i que no ho és. Abans, es deia, s’avisava quan alguna cosa no era veritat i ara ja no es fa. Víctor Amela el va interrompre amb un breu incís esmentant que a ell això és el que li sembla interessant, com per exemple les disputes entre l’Àngel i el publicista Risto Mejide. Que ningú sap del cert si és veritat o mentida. Aquí, continuà l’Àngel explicant que cada persona és un format determinat. Ell defensa uns valors, en Risto té uns altres i ell creu que els seus són millors. L’Àngel és conscient que ha i vol entretenir i alhora vol ensenyar com a l’escola. El "Operación Triunfo"d’aquest any ha fallat perquè s’han oblidat d’entretenir. Per Carme Ferré, "OT" ja veia que l’audiència baixava, els resultats baixaven i tot això era perquè no hi havia prou emoció. Tots tenim una pulsió morbosa. "Està clar que les empreses han de fer diners, tenen la responsabilitat i l'obligació de fer diners, però a quin share estan disposats a arribar?", aclarà Carme Ferré.
A partir d’aquesta pregunta van crear un debat sobre els problemes pels quals el nou format de "Operación Triunfo" ha fet fallida. Entre les possibles hipòtesis trobem les d’en Víctor, dient que faltava un Risto, el plató era avorrit, la presentadora feia aigües; masses raons per caure. La televisió, segons Amela, és molt complicada de fer sobretot perquè es treballa amb relacions humanes. Si sentim que algú ens diu apocalipsi, li prestarem més atenció (fent referència a Pedro Piqueras). Entre aquests dos últims conferenciants van arribar a la conclusió que l’espectador diu a qui surt per televisió com és ell, perquè ells ja tenen la seva idea i se la creen a través de la seva pròpia realitat. Com l’art, que no és res fins que cadascú ho interpreta.
"La televisió ens educa malgrat ella mateixa. Nosaltres aprenem i perdem la nostre ingenuïtat a través d’ella. Debatiu-m’ho!" – Victor-M. Amela.
Durant uns minuts van estar discutint sobre la corda fluixa que hi ha entre aquests valors i contra-valors que transmet el medi audiovisual, on tots ells van concloure que cada vegada la manca de respecte és més gran i fa més llàstima veure com programes et venen que són de prestigi i en realitat no és pas així.
"Al cap i a la fi, és una fila on els tomàquets se’ls tiren entre ells" – Carme Ferré.
També van dir que els comunicadors tenen molta responsabilitat, però que cada vegada els llindars es van movent. Hi ha menyspreu cap a la vida humana d’una manera més expressa, ens estem tornant més passotes. Aquests llindars van movent-se i no sabem fins a quin punt podem arribar.
Per finalitzar la conferència van esmentar que cada vegada hi hauran més programes i canals i que l’audiència es fragmentara encara més. En uns anys cadascú es crearà la seva pròpia televisió.
Marina Bertran Duran
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada