Més que una revolució 2.0

Egipte és un país que compta amb cinc milions d’usuaris a Facebook, i 300.000 comptes a Twitter. El 68% de la població són menors de trenta anys, és a dir, joves interessats en les noves tecnologies, de les quals han aconseguit treure partit per a denunciar les injustícies del règim de Hosni Mubarak. De moment, el president egipci ja ha caigut, i la revolta no ha fet més que començar a molts països àrabs. Així doncs, ha estat Internet capaç de canviar el món?

Montserrat Arbós, Karim Hauser, Wael Abbas i Lali Sandiumenge, a l'auditori de la FC Blanquerna (foto: Elena García-Galán)

La influència de les xarxes socials en aquests últims esdeveniments ha estat el tema de la xerrada “La e-revolta àrab”, que es va dur a terme la tarda del 16 de març a l’Auditori de la nostra Facultat. Montserrat Arbós va ser l’encarregada de moderar el debat, que va comptar amb la presència del periodista Karim Hauser, de la també periodista freelance Lali Sandiumenge, i del blogger i activista egipci Wael Abbas, la feina del qual ha estat reconeguda mundialment.

El primer a parlar ha estat Karim Hauser, dirigint-se al públic en castellà, ja que, com va explicar, és meitat àrab i meitat mexicà. Hauser va afirmar que no és pas un canvi immediat, sinó que cal contextualitzar-lo. Ja feia anys que plataformes com Facebook, twitter i Youtube van agafar rellevància en comparació amb els mitjans tradicionals i per a denunciar les injustícies, gràcies als que s’anomenen “hacktivistes”. Tot i així, els propis egipcis es van sorprendre de la resistència que van oferir els contraris a Mubarak, en un país on no hi ha drets fonamentals i reconeguts mundialment, com són la llibertat de premsa i la llibertat d’associació.

El 25 de gener va ser el dia clau en les revoltes i l’ocupació de la Plaça Tahrir: “a partir del 25 de gener, tots som bloggers”. Els ciutadans egipcis es van adonar que el seu vot possiblement no comptava pas encara, però sí la seva veu. Però, per què la població egípcia no s’havia revoltat fins ara? En bona part es deu, segons Hauser, en la falta d’educació de les dues generacions anteriors, que tampoc no han pogut accedir a les noves tecnologies. Ho exemplificava amb una cita de l’ex secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan: “el coneixement és poder, la informació és alliberació, i l’educació és la premissa del progrés”.

D’altra banda, la jove Lali Sandiumenge ens explicava que portava ja uns quants anys seguint l’actualitat del món àrab. Va arribar a Egipte cap a l’any 2004, just el moment en què els blogs van començar a proliferar sobre les masses, i de seguida es va sentir atreta per aquest tema (repetia molt sovint que allò era la seva “passió”), perquè aquestes noves plataformes havien esdevingut una nova eina d’activisme polític. Sandiumenge va afirmar que qualificar aquestes revoltes de “revolució 2.0” és exagerat, però que, d’altra banda, sense Internet no hauria estat ni molt menys tan ràpida. Un paper important el va tenir també la cadena de televisió Al Jazeera, font d’informació alternativa a les cadenes de televisió de cada país, que pateixen una forta censura per part del govern.

Va posar contínuament l’exemple del seu company Wael Abbas com a exemple del perfil d’un blogger de l’Egipte: “són joves, hiperactius, inquiets per a saber la veritat i explicar-la a la resta del món”. De nou, va dir que el terme de revolta 2.0 era inadequat i fins i tot injust, perquè no tots els qui van sortir a la plaça Tahrir a protestar eren joves i hi havia gent que havia estat lluitant durant anys, i perquè no han estat només les xarxes socials, sinó totes les eines i possibilitats en general que ofereix Internet, perquè va arribar a un punt que primer informaven els blogs i, després, aquesta informació es traslladava a la premsa tradicional.

Seguidament, Wael Abbas va fer la seva esperada intervenció en anglès en la qual, primerament, va apuntar el fet que totes les revolucions de la història han tingut sempre la seva manera de comunicar-se. En el cas del món àrab, doncs, s’han utilitzat les possibilitats d’immediatesa que oferien les xarxes socials. A partir del 2004 van aparèixer els primers moviments de protesta, i van sortir al carrer protestant que el poble egipci no volia el fill de Mubarak com a futur president. Aquest fet, però, no va ser cobert pels mitjans tradicionals perquè, si no, els periodistes que informessin podrien haver estat arrestats i condemnats. Els drets com la llibertat d’expressió, de culta, l’homosexualitat o els drets de les dones havien estat perseguits perquè, segons el govern, “volen destruir la nostra cultura”.

Wael Abbas, entrevistat per Catalunya Ràdio (foto: Elena García-Galán)

Abbas explicava d’una manera bastant fàcil d’entendre moltes de les seves interessants anècdotes com a blogger en un territori hostil. Ell era estudiant de periodisme en aquells moments, i va decidir agafar la seva càmera i començar a publicat tots els continguts que anava realitzant. Ho va fer així perquè els blogs tenien l’oportunitat de donar veu a la societat i podies mantenir l’anonimat. Tot i això, hi ha molts bloggers que han estat descoberts i, posteriorment, maltractats. Ell mateix n’havia estat víctima.

El públic escoltava atentament (uns amb més dificultat que d’altres, tot s’ha de dir) tot allò que Wael Abbas explicava, i algunes històries eren realment inquietants. Explicava, per exemple, que havia estat acusat nombroses vegades de cristià d’una banda, i d’homosexual de l’altra. Als aeroports se’l tractava “com si fos un traficant de drogues”, robant-li tots els aparells electrònics que duien a sobre. Aprofitava alguns moments per a fer broma i riure amb el públic: “em tractaven com un satànic i, des d’aquell moment, vaig haver de deixar de vestir de negre i d’escoltar els discos de Metallica...”.

Aquesta conferència va provocar molta expectació pel fet de tenir un personatge com Wael Abbas aportant la seva experiència i punt de vista, i fins i tot hi havia alguns mitjans de comunicació esperant poder-li fer una entrevista. Va concloure la seva exposició afirmant que ell no era encara gaire optimista, que “això encara no ha acabat”, perquè l’exèrcit encara ara deté i tortura alguns dels activistes. El que sí que és cert és que, passi el que passi, aquestes revoltes passaran a la història, en part, gràcies a joves activistes com Wael Abbas que han fet arribar al món les seves queixes i han aconseguit mobilitzar-se gràcies a les noves tecnologies. Sigui o no una revolució 2.0, ens trobem sens dubte davant d’un fet sense precedents.


Anna Gumbau