Ads 468x60px

Destacats

  • Vueling, un gran exemple de superació

    Bruna Garcés ens explica en aquest article com aquesta empresa ha aconseguit convertir-se en l' "Apple espanyola".

  • Més que una revolució 2.0

    Anna Gumbau ens ofereix la seva crònica de la visita de tres periodistes que han cobert tot allò que ha passat a Egipte en les últimes setmanes. Ha estat Internet capaç de canviar el món àrab?

  • Si vols aprendre, escolta!

    Elena García-Galán ens parla del showroom "Bojos per la ficció", en la qual alumnes de la nostra facultat han exposat els seus curtmetratges.

  • El món publicitari està canviant

    Marina Bertran ens explica en aquest article com una empresa com Havas Media ha hagut d'adaptar-se als nous canvis al món de la publicitat, posant èmfasi en la sostenibilitat de les marques.

  • Comunica't AMB valors!

    Mar Díaz va assistir a la conferència de Ramon Guardia, "La comunicació per valors" i ens ho explica en aquesta crònica!

divendres, 18 de març del 2011

La fi del món o tan sols d'una sèrie?

Què faries si desapareixes el món i els únics supervivents fossiu tu i els que t’envolten? L’escenari del drama, un vaixell. Els protagonistes parteixen el viatge amb diversos objectius, però en front de la noticia acaben compartint el mateix; sobreviure.

Una enfrontació de la concepción d’un món que deixa de ser concebut a partir de la seva desaparició. Una situació amb una base increible de la qual no s’ha extret el màxim rendiment. El centre del punt de mira; les relacions amoroses. On s’ha deixat la desesperació i la por en front de la proximitat de la fi absoluta del món? La por a no saber quin serà el seu destí ocupa un mínim de temps quan aquest hauria de ser el principal argument.

La sèrie es caracteritza per un actor, que aprofitant el seu boom en l’àmbit de cinema, ha provocat una gran pujada en l’audiència; Mario Casas. El paper d’aquest ha estat el principal causant dels lios amorosos entre diversos personatges i la impotència de no aconseguir allò que realment es desitja, encara que continua fent un paper molt pròxim a la perfecció el qual atrau al públic jove, majoritàriament, composat per noies fans de l’actor.

La intriga barrejada amb l’acció són és un dels termes essencials per la història d’aquesta tripulació a la deriva i això fa que la idea i la intenció de la sèrie continua sent bona i la situació dels tripulants comença a millorar al haver trobat la possibilitat d’existència d’un troç de món. Amb un canvi de rol en el guió centrant-se més en la angoixa de no saber si realment aquesta noticia és certa o no faria que la sèrie comences a captar la atenció de més varietat de públic. Aconseguiran superar un repte que ben enfocat sembla impossible?

‘’L’humor s’enriu de la estupidesa humana’’ – Joan Tharrats

Sergi Pàmies, Llucià Ferrer, Joan Tharrats i Toni Mata. Fotografia de Marina Bertran.

Avui dia es fa humor de tot tipus i de qualsevol manera. Per Joan Tharrats, guionista, professor de la FCB i moderador de la conferència de dijous 17, ‘’Valors tractats amb humor’’, l’humor és una tècnica de salvavides amb més garanties. Fins a on arribarem? Com està l’humor?

En un principi l’aula assignada a la conferència era la 102, a causa de la quantitat de persones no previstes, l’aforament va quedar complet i van traslladar a tots els assitents a l’auditori de la FCB. Sergi Pàmies, escriptor i crític televisiu; Llucià Ferrer, director de Quin país! (TV3) i radiofonista en Catalunya Ràdio; i Toni Mata, coordinador de guió del programa Buenafuente; van aconseguir fer una taula rodona on ningú perdés detall.

Toni Mata va explicar com dins el seu camp i en concret en el seu àmbit de treball, sí que tenen molt en compte els valors, perquè no és una obligació sinó una oportunitat de transmetre valors positius als televidents. Són capaços de comunicar coses que altres no poden. Per ell som una societat hedonista i per això ens agrada l’humor. En casos com el de Líbia per posar un exemple, el seu equip i ell intenten fer un altre tipus d’humor on fan reflexions i intenten que el valor que inspiren arribi a tothom.
Llucià Ferrer s’autodeclarà el pessimista de la taula. Està ‘’acollonit’’ amb tot el que s’esta convertint l’humor. Per ell l’humor s’està degradant, ja no es troba la ironia o la sàtira d’en Miki Moto.
Sergi Pàmies es va sorprendre que els seus companys intentéssim relacionar valor i humor. Ell celebra que la gent ho faci, però no creu que hagi d’anar acompanyat.  

‘’L’humor és una forma molt bona de maquillat la teva ignorància. És un recurs i s’ha d’analitzar com a tal. Tenir sentit de l’humor ens fa més forts.’’ – Sergi Pàmies.

Seguidament van comentar el fet que l’humor hagi arribat al polítics. Que aquest cedeixin a anar a platós televisius (Polònia) a fer caricatures d’ells mateixos, a fer un paper que no és com ells realment són, únicament per aconseguir vots . Per en Llucià és un mèrit haver aconseguit això, per en Toni una petita victòria i per en Sergi una arma molt intel·ligent. També van destacar com Crackòvia s’ha tornat més infantil que en els seus orígens, a causa de l’horari i el poc temps de realització i producció.





Toni Mata aclarí que ells no són analistes polítics o experts en res, i qui ho cregui s’equivoca. Per ell és molt important que el programa d’humor convenci i sobretot no sermonegi, perquè a la gent no li agrada. Tots coincidiren que els humoristes o els programes de televisió aprofiten la seva plataforma per enviar el seu missatge.  

Per finalitzar la conferència van demostrar la seva preocupació perquè gent que no és humorista intenti fer humor, com sovint molts programes d’entreteniment o informatius. 



Marina Bertran Duran. 

e-llegim!

El fantasma de la llei Sinde planeja sobre tots els sectors afectats per la pirateria i, especialment, en les pèrdues que les còpies il·legals han portat en sectors com el cinema o la música. Però, què passa amb el món de la literatura? El llibre electrònic, o e-book, té grans expectatives de futur i s’ha arribat a plantejar que aquest pugui suplantar el llibre tradicional. Els petits editors en seran els grans perjudicats.

Si passegem per qualsevol centre comercial o botiga d’electrònica, podem trobar aquests dispositius que ens permeten llegir qualsevol contingut en format PDF. Se’ls anomena e-reader, i ja són unes quantes les marques que el comercialitzen al nostre país. A finals de 2008, ja van aparèixer les primeres plataformes catalanes i espanyoles disposades a digitalitzar continguts per als e-readers. Un bon exemple n’és la pàgina web Leqtor.cat, amb un ampli catàleg de llibres electrònics tant en català, com en castellà.

El nombre d’usuaris del llibre electrònic ha augmentat gràcies a uns quants factors. D’una banda, l’arribada de dispositius com l’iPad, que faciliten encara més la lectura dels e-books, i la baixada en el preu dels aparells d’altres marques. Evidentment, la crisi econòmica també hi ha jugat un paper clau, perquè els principals beneficiats en són els lectors, que poden accedir a més continguts a un preu menor. Només cal veure com pàgines web com Todoebook.es, llibreria electrònica en castellà, afirmen que les descàrregues legals durant l’any 2010 van créixer un 220% respecte les del 2009. Això no obstant, també tenim la possibilitat d’accedir aquests continguts de manera gratuïta degut a la pirateria i els llocs de descàrrega directa. 

Els valors presents en les cadenes de televisió

Dimecres 16 de Març. 10:00 hores del matí i segon diade jornades. La convivència en les sèries de ficció (com sobreviure als estereotips sobre la família); primer tema del matí. En front, sentats ja a la taula, els nostres protagonistes; Carmen Fernández Villalba (escriptora i guionista de la sèrie Infidels de TV3), Núria Garcia Muñoz (doctora en comunicació de la UAB) i Francesc Manuel López Chaves (periodista i director de “Somos Cortos” i codirector de l’informatiu cultural “Miradas 2” de TVE).

Carme Fernández Villalba comença la seva presentació matitzant que CIU no ha tingut res a veure amb el fi de la sèrie "Infidels", tema molt polèmic en els últims dies en els mitjans de comunicació, ja que els guions d'una sèrie es fan mesos abans de l'emissió d'aquesta, i per tant, quan es va elaborar el guió d'Infidels encara no s'havien convocat les eleccions. Segons la senyora Fernández, ha estat únicament una manipulació de la informació en les xarxes a partir d'aquests nous models de consum.

Nuria Garcia Muñoz trenca el gel; "No hi ha relació entre la realitat sociològica i la realitat mediàtica". Remarcant la multiplicació de cadenes, el 26% de pes de la ficció en les sèries i el pas d'una a qualsevol pantalla, ens explica com el consum s'ha transformat en un consum individual. Garcia comença a parlar dels estereotips i esmena l'existència de dos tipus; els tradicionals i aquells que trenquen en les tendències. Segueix parlant dels estereotips ens els quals diu que els rols són tradicional i que sempre ha hagut i de moment hi haurà una tendència de rol més racional de l'home i més emotiu o "persona neuròtica" en el cas de la dona". El tema de debat ja comença a desenvolupar-se i Garcia acaba el seu discurs amb una frase molt clara; "La primera noticia que apareix als telenoticies i la primera imatge que surt als culebrons són definitives per la vida d'una persona".

"En realitat no hi ha res de nou. El més novedòs és el risc establerts per mostrar nous models de relacions afectives". Amb aquestes paraules ha sigut com hem començat ha conèixer la opinió de Francesc Manuel  López. Continua explicant que ens hem de concienciar en que estem parlant d'un producte d'entreteniment, i per tant, una sèrie de ficció surt de la invenció però amb un petit punt de vista sobre la realitat que ens envolta. López segueix explicant i ara ens parla d'aquest problema amb la interiorització de la ficció, com per ejemple, la equivalència entre els models familiars i el que es veuen en la televisió. Francesc Manuel es torna a centrar en el tema d'aquesta relació entre realitat i ficció, i conclueix dient que aquestes sèries no reflexen la realitat, simplement són una ficció televisada en la qual ens veiem reflectits.

"Un dels mètodes dels guionistes es discrepar i jo iscrepo de tu, Francesc", diu Carmen Fernández Villalba entre riures. Fernández comença explicant que la cultura popular dels nostres temps formen part de la nostra educació emocional. "Les sèries no només entreten i diverteixen, eduquen i fan pedagocia. Compromís amb l'espectador. Estem arribant al més essèncial de la seva anima. Estem canviant estereoptips", diu. Carmen ens explica com ella en la seva vida diaria s'identifica amb un vampir, ja que per fer els seus guions escriu el que passa a la seva realitat a través de la seva mateixa experiència."La importància de les sèries a diferència dels cinemes és que, com a ficció, la hem domésticat. Es a dir, s'ha instalat en les nostres pantalla i ens parla de tu a tu. Hem creat un vincle de continuitat i els personatges acaben formant part de les nostre anima, de la nostre vida". "El gran repte de la ficció ha de ser emocionar", conclueix Fernández.

Núria Garcia,  Fransesc Manuel López i Carme n Fernández. Fotografia de Marina Bertran.

A partir d'aqui s'ha creat un debat entre Fernández i López, el punt d'un vista del director i el punt de vista d'un guionista on un dels temes principals ha estat la pedagogia i el qual ha acabat donant pas a un torn de preguntes bastant amè. Una hora i quart entretenida coneixent com és aquesta convivència en les sèries de ficció segons els més professionals. Però s'han adonat ells que per un moment el seu punt de vista en la ficció s'ha transformat en part de la seva vida?


Mar Díaz Juan

L'eterna pugna entre la integració i el deixar integrar

La immigració ha esdevingut un fenomen massiu a Europa, i en les últimes dècades ha anat canviant de rumb. Ha arribat un punt, però, que per part de la població ha esdevingut un problema, no només per a Catalunya, sinó per a la resta d’Espanya i molts altres països europeus. La necessitat d’ajudar aquests nouvinguts en la seva integració ha estat el tema de la conferència “La mirada europea de l’altre: integració vs integrisme”.

Miquel Tresserras, Jordi Pujol i Norbert Bilbeny, a l'Auditori (foto: Mar Díaz)


La conferència es va oferir el passat dia 17 de març, a l’Auditori de la Facultat. Un quart d’hora abans que comencés, la sala era plena a vessar, i és que hi havia una gran expectació per a veure el convidat més esperat d’aquestes Jornades Blanquerna. Es tracta del Molt Honorable Jordi Pujol, ex president de la Generalitat de Catalunya i encara ara una de les figures més influents de la política catalana. Tot i la seva edat avançada, no va tenir cap problema a l’hora de ser fotografiat durant una bona estona per molts dels alumnes de la facultat. El senyor Pujol va ser acompanyat per Miquel Tresserras, degà de la FCB, i el dr. Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica per la Universitat de Barcelona. Tant el senyor Bilbeny com Jordi Pujol han fet molts estudis relacionats amb el tema de la immigració; recordaven els estius que havien passat durant al seva joventut a un poble com és Premià de Mar, un poble amb forta tradició de rebre immigrants des d’abans dels anys seixanta.

Norbert Bilbeny va ser el primer a intervenir. Va afirmar que allò que cal és que els catalans fem país, tant en sentit polític com cultural, de la mateixa manera que va destacar la mentalitat oberta i cosmopolita dels ciutadans de Barcelona. Bilbeny va rebutjar el terme “immigrant”, ja que considerava que “nouvingut” s’addiu molt més a aquestes circumstàncies. Va recordar, doncs, aquella frase que “català és aquell que viu i treballa a Catalunya”, i destacava el cas de la immigració francesa com a un fracàs en el qual no podem caure. Així doncs, cal que els immigrants facin un esforç, però cal que els natius posin també de la seva part, ja que la integració es troba al servei de la convivència entre ambdues bandes.

La comunicació com a motor d’impuls social


Marcel Invernon, Montse Blanco i Dani Zafra. Fotografia de Bruna Garcés.

El passat dijous 17 de març van venir a la Facultat de Comunicació Blanquerna a fer una conferència dos membres de l’Obra Social “La Caixa”: Montse Blanco (cap de publicitat) i Dani Zafra (director de màrqueting).

L’acte començava a les 16.30 hores però, mitja hora abans, ja hi havia gent agafant lloc el més a prop possible de la taula presidencial. Era una aula massa petita per l’acte que s’havia de dur a terme, de manera que aquells que van decidir arribar puntuals no van trobar lloc o, fins i tot, van haver de quedar-se de peu a la porta.

Tot just van entrar els dos protagonistes, gran part de la sala es va aixecar i apropar a ells per poder-los fotografiar: mirant a la càmera, parlant entre ells, o sostenen amb la mà el cartell publicitari d’algunes revistes... Van venir acompanyants per Marcel Ivernon (Online Campaign Responsible Fundació La Caixa) que va actuar com a moderador i, a més a més, és antic alumne de la 2a promoció de la FCB. Ell va ser qui va haver de frenar l’onada de “flash” que els estava caient. Els alumnes van insistir una mica més amb les fotografies però finalment van cedir i van agafar seient.

Marcel Ivernon els va fer una breu presentació i, tot seguit, Dani Zafra va prendre la paraula. Parlava aparentment decidit però, tot i això, estava prou nerviós. Va presentar les funcions principals d’aquesta fundació: es dediquen a tres sectors principals (ONGs, Polítiques Socials i Empreses) i el que pretenen és aconseguir diners per a finançar obres socials. I a partir d’aquest resum es van dedicar a posar exemples publicitaris de diferents campanyes que han realitzat. Com per exemple, les “Pastillas contra el dolor ajeno”, que la qualificaven com una de les millors campanyes, o el cas “Incorpora”, que és un programa d’integració laboral, o un cas més conegut com la campanya d’ajuda a Haití. El que van remarcar més va ser el principal objectiu d’aquestes campanyes: informar, sensibilitzar i implicar a les persones. A més a més, les necessiten dur a terme perquè la gent prengui consciència de la tasca que duen a terme, ja que primerament l’Obra Social “La Caixa” funcionava però, com que no la mostraven en els mitjans de comunicació, la població els criticava per no dur res a terme.

Montse Blanco, també antiga alumna de la FCB, va quedar en un segon pla. Simplement, anava afegint comentaris a l’explicació de Dani Zafra, el qual va decidir fer la presentació de peu.

A les 17.30 hores ja van donar per finalitzada la seva conferència i van donar pas al torn de preguntes. En aquest moment els alumnes tampoc van estar gaire participatius: van haver-hi només dues intervencions i a les 17.30 hores el públic ja va començar a abandonar l’aula. Sortien cansats i no gaire entusiastes del que havien presenciat. Cal tenir en compte que era l’últim dia de les Jornades Blanquerna i els ànims no estaven al màxim... sempre esperes aprendre coses noves en un acte com aquest, però no va ser el cas. 

Bruna Garcés

Riures i aprenentatge assegurats

Víctor-M. Amela, Àngel Llàcer i Carme Ferré, tres entesos en el món de la televisió, van venir a les Jornades de la FCB per parlar sobre la cultura de l’esforç a la televisió, plantejant-se què queda d’aquests valors. 
A l'aula més gran de la Facultat, un quart d’hora abans de començar la conferència, les quatre primeres files ja estaven ocupades, i en qüestió de pocs minuts l’aula tenia aforament complet. Es notava en l’ambient l’excitació dels assistents i l’interès que causava aquella conferència.

Un cop els protagonistes van arribar i van seure, Ferran Sàez, professor de la FCB i moderador de l’acte, va començar les presentacions. En primer lloc ,Carme Ferré, doctora de la UAB i assessora de la BTV; seguidament, Àngel Llàcer, actor i director teatral; i per últim, Víctor-M. Amela, crític televisiu de La Vanguardia. L’acte va començar amb una petita introducció per part de cada conferenciant. Seguint l’ordre anterior, Carme Ferré va mostrar la seva sorpresa per la quantitat de públic a l’aula, però fent un petit mos, va explicar com, per ella, ni la televisió ni les persones transmeten valors, sinó que els valor es pacten. L’educació ha caigut i el que fa la televisió és mostrar aquests aspectes. Àngel Llàcer va plantejar dues qüestions: "Per què hem de suposar que la televisió ens transmet valors? Quins són els valors útils i quins no?". Per ell, cadascú té una manera diferent i personal d’escriure, transmetre valors i donar-li la importància que li dóna. Per tant, el que hem de fer tots és un exercici per comprendre si la televisió ens canvia o no, i en cas afirmatiu, intentar que no ho faci. Per part de Víctor-M. Amela, va deixar clar que l’activitat humana més massiva i freqüent de l’actualitat és veure la televisió i que, per tant, aquesta té molta influència sobre nosaltres i ens transmet valors involuntàriament. Els programadors tenen uns objectius i el primer de tots és l’audiència, en funció d’aquesta s’enviaran un tipus de valors o uns altres, sense ser-hi conscients i el que haurien de fer els analistes seria estudiar quins són aquests tipus de valors. Pel crític televisiu, aquest sistema audiovisual ens distreu de la vida, ens ajuda a fer un exercici d'evasió, però no ve a salvar-nos, per exemple el programa ‘’Sálvame’’. Aquest programa és una ironia perquè no ve a salvar-nos de res, simplement a distreure. El problema d’aquest programa o d’altres de l’estil, és que transmeten un missatge que diu: ‘’Estigue’t orgullós de ser inculte i friki’’.

"Abans la gent s’ho amagava i ara la televisió transmet aquest tipus de valors, reconèixer amb xuleria la seva ignorància." - Víctor-M. Amela.

Després d’una petita presentació d’idees de cadascun, Ferran Sàez va introduir la primera pregunta: "Per què la televisió sempre ha estat tant capficada no només en entretenir, sinó també en mostrar exemple o esforç?" La primera en intervenir va ser la senyora Ferré, on va declarar que molts formats juguen a fer una cosa i que en realitat estan fent una altra. No hem de deixar que determinats formats no siguin clars, d’aquesta manera no tots ho veurem i ho entendrem de la mateixa manera.

El senyor Llàcer va argumentar la seva opinió declarant que a la gent tant se li en dóna si el que visualitzen és veritat o mentida. A ell li agrada les reaccions que poden sorgir en aquells programes, i els empresaris, que únicament busquen diners, ho saben.

Aclarint aquesta idea, va intervenir el senyor Amela dient que estem parlant d’una cosa que es diu engany. La Carme demanava transparència però la base de la societat actual és l’engany. Per al senyor Amela, l’engany és innocu, tot pot ser a la vegada veritat i mentida. Això és el que ho fa interessant, aquesta incertesa és la sal d’aquest teatre, aquest misteri n'és la clau.

Àngel Llàcer va intervenir dient que a ell el que li fa pena és no saber que és veritat i que no ho és. Abans, es deia, s’avisava quan alguna cosa no era veritat i ara ja no es fa. Víctor Amela el va interrompre amb un breu incís esmentant que a ell això és el que li sembla interessant, com per exemple les disputes entre l’Àngel i el publicista Risto Mejide. Que ningú sap del cert si és veritat o mentida. Aquí, continuà l’Àngel explicant que cada persona és un format determinat. Ell defensa uns valors, en Risto té uns altres i ell creu que els seus són millors. L’Àngel és conscient que ha i vol entretenir i alhora vol ensenyar com a l’escola. El "Operación Triunfo"d’aquest any ha fallat perquè s’han oblidat d’entretenir. Per Carme Ferré, "OT" ja veia que l’audiència baixava, els resultats baixaven i tot això era perquè no hi havia prou emoció. Tots tenim una pulsió morbosa. "Està clar que les empreses han de fer diners, tenen la responsabilitat i l'obligació de fer diners, però a quin share estan disposats a arribar?", aclarà Carme Ferré.

A partir d’aquesta pregunta van crear un debat sobre els problemes pels quals el nou format de "Operación Triunfo" ha fet fallida. Entre les possibles hipòtesis trobem les d’en Víctor, dient que faltava un Risto, el plató era avorrit, la presentadora feia aigües; masses raons per caure. La televisió, segons Amela, és molt complicada de fer sobretot perquè es treballa amb relacions humanes. Si sentim que algú ens diu apocalipsi, li prestarem més atenció (fent referència a Pedro Piqueras). Entre aquests dos últims conferenciants van arribar a la conclusió que l’espectador diu a qui surt per televisió com és ell, perquè ells ja tenen la seva idea i se la creen a través de la seva pròpia realitat. Com l’art, que no és res fins que cadascú ho interpreta.

"La televisió ens educa malgrat ella mateixa. Nosaltres aprenem i perdem la nostre ingenuïtat a través d’ella. Debatiu-m’ho!" – Victor-M. Amela.

Durant uns minuts van estar discutint sobre la corda fluixa que hi ha entre aquests valors i contra-valors que transmet el medi audiovisual, on tots ells van concloure que cada vegada la manca de respecte és més gran i fa més llàstima veure com programes et venen que són de prestigi i en realitat no és pas així.

"Al cap i a la fi, és una fila on els tomàquets se’ls tiren entre ells" – Carme Ferré.

També van dir que els comunicadors tenen molta responsabilitat, però que cada vegada els llindars es van movent. Hi ha menyspreu cap a la vida humana d’una manera més expressa, ens estem tornant més passotes. Aquests llindars van movent-se i no sabem fins a quin punt podem arribar.

Per finalitzar la conferència van esmentar que cada vegada hi hauran més programes i canals i que l’audiència es fragmentara encara més. En uns anys cadascú es crearà la seva pròpia televisió. 


Marina Bertran Duran
Powered By Blogger