"La professió del periodista està més ben valorada a Londres que no pas aquí"

Xesco Reverter a la Facultat de Comunicació Blanquerna (foto: Anna Gumbau)

Tot i que la majoria dels seus companys hagin canviat el paper i llapis per l'iPhone, segueix sense separar-se de la seva llibreta allà on va. Xesco Reverter va aconseguir, pocs anys després de llicenciar-se, una cosa amb què més d'un de nosaltres haurà somiat alguna vegada: dir el seu nom per televisió, seguit d'un "TV3, Londres". Ara que es troba al capdavant de la secció d'Internacional de TV3, ha explicat a Gent Blanquerna com veu la professió del reporter  i periodista d'Internacional. El seu consell? Que agafem la càmera i ens movem, ara que som joves... ell mateix ha reconegut que ja té ganes de repetir l'experiència!

Et vas llicenciar en periodisme aquí, a la Blanquerna. Va ser en aquests quatre anys quan vas decidir que volies dedicar-te a la informació internacional?

No, va ser abans, des dels 14 o 15 anys. Recordo que a casa meva rebíem La Vanguardia cada matí, i jo sempre esmorzava llegint les pàgines d’Internacional. El viatjar sempre m’ha agradat, i jo crec que des que era adolescent volia fer això...

I et vas imaginar mai que arribaries a ser corresponsal a una ciutat com Londres?

Tan concret no, però sí que en tenia ganes, ja que havia llegit molts llibres de corresponsals i de periodistes. I encara en tinc, perquè jo he estat corresponsal a Londres, també enviat especial, però m’agradaria poder fer encara molt més!

Com es valora a ciutats com Londres la professió del periodista?

A Londres hi podem trobar una dicotomia: d’una banda, hi ha la premsa groga, molt més poderosa i que ven molts més exemplars que la premsa ‘seriosa’, i és un tipus de premsa molt sensacionalista. D'altra banda, hi ha els diaris de referència, que sí que són institucions molt respectades, com la BBC, on la gent cada any hi paga un impost directe per a tenir una informació de qualitat. D’aquesta manera, els periodistes que hi treballen en tenen consciència, perquè si fan una feina nefasta, en el fons, responen als espectadors, que són els que els paguen directament. Això fa que els periodistes de qualitat estiguin més valorats que no pas aquí, potser també perquè són més seriosos...

Per la teva experiència, creus que trobaríem moltes diferències entre la premsa britànica i l’espanyola, quant a valors, per exemple?

Xesco Reverter i Enric Xicoy, durant les XVII Jornades Blanquerna 
(foto: A. Gumbau)

Els valors del periodista són sempre els mateixos: honestedat, voler explicar les coses més o menys objectivament... són valors universals. El que jo crec que sí que hi ha allà és que potser són més ambiciosos a l’hora de fer aproximacions als temes, són més incisius, estan més ben preparats... Allà, el fet que hi hagi molta competència entre mitjans, també fa que es posin molt les piles i estiguin tot el dia com poden aprofundir, quina pregunta poden fer a un polític perquè els doni la informació que volen, com posar-lo en un compromís... en això, ens porten uns quants anys d’avantatge.

Hi ha alguna destinació que et faria especial il·lusió?

Doncs no ho sé, ni idea, tot és canviant. Estar a Washington seria molt interessant, però París també... o al món àrab, en aquests moments! El que vull dir és que, si t’agrada l’actualitat internacional, tot el que sigui notícies d’interès, en profunditat, a qualsevol destinació pot ser molt atractiva...

I tu hi aniries, a llocs com ara el Japó, o Líbia, amb la situació que s’hi està donant?

Sí, i tant! A mi l’Àfrica, per exemple, m’agrada molt, el trobo un continent molt interessant. Però l’Àfrica, malauradament, no té molta audiència aquí a Espanya. Per tant, si pots estar al nord d’Àfrica, com Líbia, tenint la consciència que és un moment històric i que el pots cobrir, és molt reconfortant... jo ara ho cobreixo des d’aquí, ordenant tots els equips que estan allà, però si hi pogués estar in situ, doncs encara millor!

Aquesta coordinació, però, implica uns riscos. Portar a gent allà, en aquesta situació, sense saber què pot passar... és això una responsabilitat per a tu?

Sí, sempre tens un càrrec de consciència, però al mateix temps, la funció del periodista és explicar el que passa i a on passa. Per tant, la nostra obligació, si hi ha un conflicte, hem de tenir algú que ens expliqui de primera mà què esta passant. Aquest és el convenciment que jo tinc, però el periodista que envio també en pensa el mateix.

De la graella televisiva actual a Espanya, què en penses?

Depèn molt de la diferència entre mitjans públics i privats. Jo tampoc miro molt la tele, miro molta informació per televisió però no altres programes, així que tampoc puc jutjar molt. Però crec que, poc a poc, els mitjans públics a nivell informatiu sí que estan fent productes de força qualitat i millor que fa uns anys. Les privades és una altra història, perquè es mouen per interessos comercials, però les públiques, TVE i TV3, tot i que tenen molta pressió econòmica, van fent coses cada cop més decents.

Però creus que tot s’hi val, a l’hora de guanyar audiència?

Clar que no, i es tractaria de fer una tele de qualitat que generés audiència. Això és possible, i TV3 n’és un exemple. Però als quioscs mateix, trobes revistes d’informació decent i d’altres que són horribles... però potser hi ha gent que li interessa, i tenen dret a comprar-les. Hi ha un públic per tot. Però vaja, el que sí que és cert és que els professionals de la comunicació tenim una responsabilitat de no embrutar més el país del que ja ho està.

Llavors, creus que a la secció d’Internacional teniu més “llibertat” que en d’altres, com Política, a l’hora de tractar la informació?

Sí, i moltíssima, per sort! És també un dels motius pels quals faig Internacional, perquè fer Política o Societat a TV3, tens tants condicionants, tantes trucades de gabinets de comunicació, de departaments de premsa, de consellers, de polítics... que acaben dificultant molt la teva feina, fins al punt que sovint es fan informacions planes i gens interpretatives, perquè no et deixen. A Internacional, com que els senyors Gadafi, Blair, Obama... no ens poden trucar, perquè no els importa el que diguem, trobo que és de les seccions en què tenim més llibertat per a fer realment la feina que ens toca fer.

Tot i això, hi ha alguns conflictes a la resta del món que ni tan sols apareixen a les notícies. Per què? No creus que això hauria de canviar?

Sí, malauradament hi ha moltes conflictes i moltes notícies que no poden entrar als informatius, perquè tenen una durada limitada, i els diaris potser tenen més durada, però també van plens. És un dilema que tenim, i jo hi xoco molts cops, perquè tenim temes interessants que potser no són d’actualitat rabiosa, però crec que mereixen, com a mínim, un minut i mig de crònica. Però xoco amb uns editors, que ells el que volen són, bàsicament, notícies, i per a ells són minuts que es perdrien de ‘no actualitat’. L’única solució, que nosaltres estem intentant, és fer programes paral·lels on es poguessin tractar temes més a fons, com ara documentals, etc.

Quin consell donaries  a aquells que volem anar a l’estranger?

Que ho feu! Que reuniu quatre duros, i que us en aneu amb una càmera de vídeo i us hi llanceu. Aquí, en aquests moments està fotut, per a trobar feina, i si no ho feu ara, quan sortiu de la facultat, que sou joves, no ho fareu mai. Potser d’aquí uns pocs anys, però quan tingueu trenta, quaranta anys, tingueu nens... no tindreu la llibertat que teniu ara. Són uns moments màgics a la vida que s’han d’aprofitar... jo ja l’he passat, perquè estic ja amb criatures, però encara tinc el cuquet de poder fer més coses!

I no has tingut temptacions de quedar-te fora i no tornar?

Sí! Però Barcelona, les arrels... tiren molt, aquí es viu molt bé. Bé, avui... (mira un segon cap a la finestra, on es veu com descarrega la tempesta) fa un dia horrible. Però quan portes molts dies a Londres, amb núvols, i penses que a Barcelona estan a 18 grau... no patiu, que sempre hi haurà un iman que ja us va portant de nou cap aquí...


Anna Gumbau