De la crítica a l'estereotip

Hi ha sèries de televisió que el que pretenen és fer una crítica de la societat actual portant la vida ordinària cap a l’estupidesa. Aquestes sèries mostren els principals prejudicis que existeixen actualment: per exemple, a Els Simpson, la dona sempre està a casa, és la responsable de la família i qui té cura dels fills i del marit. El pare, en canvi, és un gandul, irresponsable, malparlat, borratxo i infantil. Aquesta concepció del pare es mostra a més sèries com Pare de Família, on el pare sofreix un retràs mental, i a American Dad, on el pare és molt infantil. El borratxo sempre és gras, lleig, brut, groller i descuidat; per exemple, Barney és el personatge més borratxo dels Simpson i es caracteritza pels seus rots. El cap, director de empreses... sempre és un home gran, egoista, avariciós, poderós i sense escrúpols. Els avis sempre són una molèstia que conten les històries de la seva vida i els altres personatges fan el possible per desprendre's d’ells. Els veïns son també molestos i cal evitar-los. Un altre dels tòpics és sobre els caps polítics que són corruptes. El musulmà sempre està al badulaque (la majoria de cops que surt a la sèrie està a la tenda). El cristià obsessiu, els professors peculiars, el menjar de l’escola fastigós (en un dels capítols surt la cuinera triturant matalassos que després serà el menjar dels alumnes) i una llista interminable de prejudicis que es mostren de forma exagerada fent una sàtira sobre la cultura americana.

Aquestes sèries també mostren la violència amb sarcasme i humor, la divisió per sexes, l’alcoholisme i la desobediència. Un altre aspecte que caracteritza aquestes sèries són els estereotips, per exemple, a la família: nuclear, amb dos fills (un d’ells, llest, i l’altre, un desastre). Sempre tenen una mascota i les relacions familiars són complicades. El problema d’aquestes sèries, destinades al públic major d’edat, és que s’emeten en horari infantil i poden ser confoses com a dibuixos animats per a nens degut al seu aspecte infantil.

Opinió. Per Elena García-Galán