La fi del món o tan sols d'una sèrie?

Què faries si desapareixes el món i els únics supervivents fossiu tu i els que t’envolten? L’escenari del drama, un vaixell. Els protagonistes parteixen el viatge amb diversos objectius, però en front de la noticia acaben compartint el mateix; sobreviure.

Una enfrontació de la concepción d’un món que deixa de ser concebut a partir de la seva desaparició. Una situació amb una base increible de la qual no s’ha extret el màxim rendiment. El centre del punt de mira; les relacions amoroses. On s’ha deixat la desesperació i la por en front de la proximitat de la fi absoluta del món? La por a no saber quin serà el seu destí ocupa un mínim de temps quan aquest hauria de ser el principal argument.

La sèrie es caracteritza per un actor, que aprofitant el seu boom en l’àmbit de cinema, ha provocat una gran pujada en l’audiència; Mario Casas. El paper d’aquest ha estat el principal causant dels lios amorosos entre diversos personatges i la impotència de no aconseguir allò que realment es desitja, encara que continua fent un paper molt pròxim a la perfecció el qual atrau al públic jove, majoritàriament, composat per noies fans de l’actor.

La intriga barrejada amb l’acció són és un dels termes essencials per la història d’aquesta tripulació a la deriva i això fa que la idea i la intenció de la sèrie continua sent bona i la situació dels tripulants comença a millorar al haver trobat la possibilitat d’existència d’un troç de món. Amb un canvi de rol en el guió centrant-se més en la angoixa de no saber si realment aquesta noticia és certa o no faria que la sèrie comences a captar la atenció de més varietat de públic. Aconseguiran superar un repte que ben enfocat sembla impossible?

‘’L’humor s’enriu de la estupidesa humana’’ – Joan Tharrats

Sergi Pàmies, Llucià Ferrer, Joan Tharrats i Toni Mata. Fotografia de Marina Bertran.

Avui dia es fa humor de tot tipus i de qualsevol manera. Per Joan Tharrats, guionista, professor de la FCB i moderador de la conferència de dijous 17, ‘’Valors tractats amb humor’’, l’humor és una tècnica de salvavides amb més garanties. Fins a on arribarem? Com està l’humor?

En un principi l’aula assignada a la conferència era la 102, a causa de la quantitat de persones no previstes, l’aforament va quedar complet i van traslladar a tots els assitents a l’auditori de la FCB. Sergi Pàmies, escriptor i crític televisiu; Llucià Ferrer, director de Quin país! (TV3) i radiofonista en Catalunya Ràdio; i Toni Mata, coordinador de guió del programa Buenafuente; van aconseguir fer una taula rodona on ningú perdés detall.

Toni Mata va explicar com dins el seu camp i en concret en el seu àmbit de treball, sí que tenen molt en compte els valors, perquè no és una obligació sinó una oportunitat de transmetre valors positius als televidents. Són capaços de comunicar coses que altres no poden. Per ell som una societat hedonista i per això ens agrada l’humor. En casos com el de Líbia per posar un exemple, el seu equip i ell intenten fer un altre tipus d’humor on fan reflexions i intenten que el valor que inspiren arribi a tothom.

Llucià Ferrer s’autodeclarà el pessimista de la taula. Està ‘’acollonit’’ amb tot el que s’esta convertint l’humor. Per ell l’humor s’està degradant, ja no es troba la ironia o la sàtira d’en Miki Moto.

Sergi Pàmies es va sorprendre que els seus companys intentéssim relacionar valor i humor. Ell celebra que la gent ho faci, però no creu que hagi d’anar acompanyat.  

‘’L’humor és una forma molt bona de maquillat la teva ignorància. És un recurs i s’ha d’analitzar com a tal. Tenir sentit de l’humor ens fa més forts.’’ – Sergi Pàmies.

Seguidament van comentar el fet que l’humor hagi arribat al polítics. Que aquest cedeixin a anar a platós televisius (Polònia) a fer caricatures d’ells mateixos, a fer un paper que no és com ells realment són, únicament per aconseguir vots . Per en Llucià és un mèrit haver aconseguit això, per en Toni una petita victòria i per en Sergi una arma molt intel·ligent. També van destacar com Crackòvia s’ha tornat més infantil que en els seus orígens, a causa de l’horari i el poc temps de realització i producció.

Toni Mata aclarí que ells no són analistes polítics o experts en res, i qui ho cregui s’equivoca. Per ell és molt important que el programa d’humor convenci i sobretot no sermonegi, perquè a la gent no li agrada. Tots coincidiren que els humoristes o els programes de televisió aprofiten la seva plataforma per enviar el seu missatge.  

Per finalitzar la conferència van demostrar la seva preocupació perquè gent que no és humorista intenti fer humor, com sovint molts programes d’entreteniment o informatius. 

Marina Bertran Duran. 

e-llegim!

El fantasma de la llei Sinde planeja sobre tots els sectors afectats per la pirateria i, especialment, en les pèrdues que les còpies il·legals han portat en sectors com el cinema o la música. Però, què passa amb el món de la literatura? El llibre electrònic, o e-book, té grans expectatives de futur i s’ha arribat a plantejar que aquest pugui suplantar el llibre tradicional. Els petits editors en seran els grans perjudicats.

Si passegem per qualsevol centre comercial o botiga d’electrònica, podem trobar aquests dispositius que ens permeten llegir qualsevol contingut en format PDF. Se’ls anomena e-reader, i ja són unes quantes les marques que el comercialitzen al nostre país. A finals de 2008, ja van aparèixer les primeres plataformes catalanes i espanyoles disposades a digitalitzar continguts per als e-readers. Un bon exemple n’és la pàgina web Leqtor.cat, amb un ampli catàleg de llibres electrònics tant en català, com en castellà.

El nombre d’usuaris del llibre electrònic ha augmentat gràcies a uns quants factors. D’una banda, l’arribada de dispositius com l’iPad, que faciliten encara més la lectura dels e-books, i la baixada en el preu dels aparells d’altres marques. Evidentment, la crisi econòmica també hi ha jugat un paper clau, perquè els principals beneficiats en són els lectors, que poden accedir a més continguts a un preu menor. Només cal veure com pàgines web com Todoebook.es, llibreria electrònica en castellà, afirmen que les descàrregues legals durant l’any 2010 van créixer un 220% respecte les del 2009. Això no obstant, també tenim la possibilitat d’accedir aquests continguts de manera gratuïta degut a la pirateria i els llocs de descàrrega directa. 

Els valors presents en les cadenes de televisió

Dimecres 16 de Març. 10:00 hores del matí i segon diade jornades. La convivència en les sèries de ficció (com sobreviure als estereotips sobre la família); primer tema del matí. En front, sentats ja a la taula, els nostres protagonistes; Carmen Fernández Villalba (escriptora i guionista de la sèrie Infidels de TV3), Núria Garcia Muñoz (doctora en comunicació de la UAB) i Francesc Manuel López Chaves (periodista i director de “Somos Cortos” i codirector de l’informatiu cultural “Miradas 2” de TVE).

Carme Fernández Villalba comença la seva presentació matitzant que CIU no ha tingut res a veure amb el fi de la sèrie "Infidels", tema molt polèmic en els últims dies en els mitjans de comunicació, ja que els guions d'una sèrie es fan mesos abans de l'emissió d'aquesta, i per tant, quan es va elaborar el guió d'Infidels encara no s'havien convocat les eleccions. Segons la senyora Fernández, ha estat únicament una manipulació de la informació en les xarxes a partir d'aquests nous models de consum.

Nuria Garcia Muñoz trenca el gel; "No hi ha relació entre la realitat sociològica i la realitat mediàtica". Remarcant la multiplicació de cadenes, el 26% de pes de la ficció en les sèries i el pas d'una a qualsevol pantalla, ens explica com el consum s'ha transformat en un consum individual. Garcia comença a parlar dels estereotips i esmena l'existència de dos tipus; els tradicionals i aquells que trenquen en les tendències. Segueix parlant dels estereotips ens els quals diu que els rols són tradicional i que sempre ha hagut i de moment hi haurà una tendència de rol més racional de l'home i més emotiu o "persona neuròtica" en el cas de la dona". El tema de debat ja comença a desenvolupar-se i Garcia acaba el seu discurs amb una frase molt clara; "La primera noticia que apareix als telenoticies i la primera imatge que surt als culebrons són definitives per la vida d'una persona".

"En realitat no hi ha res de nou. El més novedòs és el risc establerts per mostrar nous models de relacions afectives". Amb aquestes paraules ha sigut com hem començat ha conèixer la opinió de Francesc Manuel  López. Continua explicant que ens hem de concienciar en que estem parlant d'un producte d'entreteniment, i per tant, una sèrie de ficció surt de la invenció però amb un petit punt de vista sobre la realitat que ens envolta. López segueix explicant i ara ens parla d'aquest problema amb la interiorització de la ficció, com per ejemple, la equivalència entre els models familiars i el que es veuen en la televisió. Francesc Manuel es torna a centrar en el tema d'aquesta relació entre realitat i ficció, i conclueix dient que aquestes sèries no reflexen la realitat, simplement són una ficció televisada en la qual ens veiem reflectits.

"Un dels mètodes dels guionistes es discrepar i jo iscrepo de tu, Francesc", diu Carmen Fernández Villalba entre riures. Fernández comença explicant que la cultura popular dels nostres temps formen part de la nostra educació emocional. "Les sèries no només entreten i diverteixen, eduquen i fan pedagocia. Compromís amb l'espectador. Estem arribant al més essèncial de la seva anima. Estem canviant estereoptips", diu. Carmen ens explica com ella en la seva vida diaria s'identifica amb un vampir, ja que per fer els seus guions escriu el que passa a la seva realitat a través de la seva mateixa experiència."La importància de les sèries a diferència dels cinemes és que, com a ficció, la hem domésticat. Es a dir, s'ha instalat en les nostres pantalla i ens parla de tu a tu. Hem creat un vincle de continuitat i els personatges acaben formant part de les nostre anima, de la nostre vida". "El gran repte de la ficció ha de ser emocionar", conclueix Fernández.

Núria Garcia,  Fransesc Manuel López i Carme n Fernández. Fotografia de Marina Bertran.

A partir d'aqui s'ha creat un debat entre Fernández i López, el punt d'un vista del director i el punt de vista d'un guionista on un dels temes principals ha estat la pedagogia i el qual ha acabat donant pas a un torn de preguntes bastant amè. Una hora i quart entretenida coneixent com és aquesta convivència en les sèries de ficció segons els més professionals. Però s'han adonat ells que per un moment el seu punt de vista en la ficció s'ha transformat en part de la seva vida?


Mar Díaz Juan

L'eterna pugna entre la integració i el deixar integrar

La immigració ha esdevingut un fenomen massiu a Europa, i en les últimes dècades ha anat canviant de rumb. Ha arribat un punt, però, que per part de la població ha esdevingut un problema, no només per a Catalunya, sinó per a la resta d’Espanya i molts altres països europeus. La necessitat d’ajudar aquests nouvinguts en la seva integració ha estat el tema de la conferència “La mirada europea de l’altre: integració vs integrisme”.

Miquel Tresserras, Jordi Pujol i Norbert Bilbeny, a l'Auditori (foto: Mar Díaz)

La conferència es va oferir el passat dia 17 de març, a l’Auditori de la Facultat. Un quart d’hora abans que comencés, la sala era plena a vessar, i és que hi havia una gran expectació per a veure el convidat més esperat d’aquestes Jornades Blanquerna. Es tracta del Molt Honorable Jordi Pujol, ex president de la Generalitat de Catalunya i encara ara una de les figures més influents de la política catalana. Tot i la seva edat avançada, no va tenir cap problema a l’hora de ser fotografiat durant una bona estona per molts dels alumnes de la facultat. El senyor Pujol va ser acompanyat per Miquel Tresserras, degà de la FCB, i el dr. Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica per la Universitat de Barcelona. Tant el senyor Bilbeny com Jordi Pujol han fet molts estudis relacionats amb el tema de la immigració; recordaven els estius que havien passat durant al seva joventut a un poble com és Premià de Mar, un poble amb forta tradició de rebre immigrants des d’abans dels anys seixanta.

Norbert Bilbeny va ser el primer a intervenir. Va afirmar que allò que cal és que els catalans fem país, tant en sentit polític com cultural, de la mateixa manera que va destacar la mentalitat oberta i cosmopolita dels ciutadans de Barcelona. Bilbeny va rebutjar el terme “immigrant”, ja que considerava que “nouvingut” s’addiu molt més a aquestes circumstàncies. Va recordar, doncs, aquella frase que “català és aquell que viu i treballa a Catalunya”, i destacava el cas de la immigració francesa com a un fracàs en el qual no podem caure. Així doncs, cal que els immigrants facin un esforç, però cal que els natius posin també de la seva part, ja que la integració es troba al servei de la convivència entre ambdues bandes.

La comunicació com a motor d’impuls social

Marcel Invernon, Montse Blanco i Dani Zafra. Fotografia de Bruna Garcés.

El passat dijous 17 de març van venir a la Facultat de Comunicació Blanquerna a fer una conferència dos membres de l’Obra Social “La Caixa”: Montse Blanco (cap de publicitat) i Dani Zafra (director de màrqueting).

L’acte començava a les 16.30 hores però, mitja hora abans, ja hi havia gent agafant lloc el més a prop possible de la taula presidencial. Era una aula massa petita per l’acte que s’havia de dur a terme, de manera que aquells que van decidir arribar puntuals no van trobar lloc o, fins i tot, van haver de quedar-se de peu a la porta.

Tot just van entrar els dos protagonistes, gran part de la sala es va aixecar i apropar a ells per poder-los fotografiar: mirant a la càmera, parlant entre ells, o sostenen amb la mà el cartell publicitari d’algunes revistes... Van venir acompanyants per Marcel Ivernon (Online Campaign Responsible Fundació La Caixa) que va actuar com a moderador i, a més a més, és antic alumne de la 2a promoció de la FCB. Ell va ser qui va haver de frenar l’onada de “flash” que els estava caient. Els alumnes van insistir una mica més amb les fotografies però finalment van cedir i van agafar seient.

Marcel Ivernon els va fer una breu presentació i, tot seguit, Dani Zafra va prendre la paraula. Parlava aparentment decidit però, tot i això, estava prou nerviós. Va presentar les funcions principals d’aquesta fundació: es dediquen a tres sectors principals (ONGs, Polítiques Socials i Empreses) i el que pretenen és aconseguir diners per a finançar obres socials. I a partir d’aquest resum es van dedicar a posar exemples publicitaris de diferents campanyes que han realitzat. Com per exemple, les “Pastillas contra el dolor ajeno”, que la qualificaven com una de les millors campanyes, o el cas “Incorpora”, que és un programa d’integració laboral, o un cas més conegut com la campanya d’ajuda a Haití. El que van remarcar més va ser el principal objectiu d’aquestes campanyes: informar, sensibilitzar i implicar a les persones. A més a més, les necessiten dur a terme perquè la gent prengui consciència de la tasca que duen a terme, ja que primerament l’Obra Social “La Caixa” funcionava però, com que no la mostraven en els mitjans de comunicació, la població els criticava per no dur res a terme.

Montse Blanco, també antiga alumna de la FCB, va quedar en un segon pla. Simplement, anava afegint comentaris a l’explicació de Dani Zafra, el qual va decidir fer la presentació de peu.

A les 17.30 hores ja van donar per finalitzada la seva conferència i van donar pas al torn de preguntes. En aquest moment els alumnes tampoc van estar gaire participatius: van haver-hi només dues intervencions i a les 17.30 hores el públic ja va començar a abandonar l’aula. Sortien cansats i no gaire entusiastes del que havien presenciat. Cal tenir en compte que era l’últim dia de les Jornades Blanquerna i els ànims no estaven al màxim... sempre esperes aprendre coses noves en un acte com aquest, però no va ser el cas. 

Bruna Garcés

Riures i aprenentatge assegurats

Víctor-M. Amela, Àngel Llàcer i Carme Ferré, tres entesos en el món de la televisió, van venir a les Jornades de la FCB per parlar sobre la cultura de l’esforç a la televisió, plantejant-se què queda d’aquests valors. 

A l'aula més gran de la Facultat, un quart d’hora abans de començar la conferència, les quatre primeres files ja estaven ocupades, i en qüestió de pocs minuts l’aula tenia aforament complet. Es notava en l’ambient l’excitació dels assistents i l’interès que causava aquella conferència.

Un cop els protagonistes van arribar i van seure, Ferran Sàez, professor de la FCB i moderador de l’acte, va començar les presentacions. En primer lloc ,Carme Ferré, doctora de la UAB i assessora de la BTV; seguidament, Àngel Llàcer, actor i director teatral; i per últim, Víctor-M. Amela, crític televisiu de La Vanguardia. L’acte va començar amb una petita introducció per part de cada conferenciant. Seguint l’ordre anterior, Carme Ferré va mostrar la seva sorpresa per la quantitat de públic a l’aula, però fent un petit mos, va explicar com, per ella, ni la televisió ni les persones transmeten valors, sinó que els valor es pacten. L’educació ha caigut i el que fa la televisió és mostrar aquests aspectes. Àngel Llàcer va plantejar dues qüestions: "Per què hem de suposar que la televisió ens transmet valors? Quins són els valors útils i quins no?". Per ell, cadascú té una manera diferent i personal d’escriure, transmetre valors i donar-li la importància que li dóna. Per tant, el que hem de fer tots és un exercici per comprendre si la televisió ens canvia o no, i en cas afirmatiu, intentar que no ho faci. Per part de Víctor-M. Amela, va deixar clar que l’activitat humana més massiva i freqüent de l’actualitat és veure la televisió i que, per tant, aquesta té molta influència sobre nosaltres i ens transmet valors involuntàriament. Els programadors tenen uns objectius i el primer de tots és l’audiència, en funció d’aquesta s’enviaran un tipus de valors o uns altres, sense ser-hi conscients i el que haurien de fer els analistes seria estudiar quins són aquests tipus de valors. Pel crític televisiu, aquest sistema audiovisual ens distreu de la vida, ens ajuda a fer un exercici d'evasió, però no ve a salvar-nos, per exemple el programa ‘’Sálvame’’. Aquest programa és una ironia perquè no ve a salvar-nos de res, simplement a distreure. El problema d’aquest programa o d’altres de l’estil, és que transmeten un missatge que diu: ‘’Estigue’t orgullós de ser inculte i friki’’.

"Abans la gent s’ho amagava i ara la televisió transmet aquest tipus de valors, reconèixer amb xuleria la seva ignorància." - Víctor-M. Amela.

Després d’una petita presentació d’idees de cadascun, Ferran Sàez va introduir la primera pregunta: "Per què la televisió sempre ha estat tant capficada no només en entretenir, sinó també en mostrar exemple o esforç?" La primera en intervenir va ser la senyora Ferré, on va declarar que molts formats juguen a fer una cosa i que en realitat estan fent una altra. No hem de deixar que determinats formats no siguin clars, d’aquesta manera no tots ho veurem i ho entendrem de la mateixa manera.

El senyor Llàcer va argumentar la seva opinió declarant que a la gent tant se li en dóna si el que visualitzen és veritat o mentida. A ell li agrada les reaccions que poden sorgir en aquells programes, i els empresaris, que únicament busquen diners, ho saben.

Aclarint aquesta idea, va intervenir el senyor Amela dient que estem parlant d’una cosa que es diu engany. La Carme demanava transparència però la base de la societat actual és l’engany. Per al senyor Amela, l’engany és innocu, tot pot ser a la vegada veritat i mentida. Això és el que ho fa interessant, aquesta incertesa és la sal d’aquest teatre, aquest misteri n'és la clau.

Àngel Llàcer va intervenir dient que a ell el que li fa pena és no saber que és veritat i que no ho és. Abans, es deia, s’avisava quan alguna cosa no era veritat i ara ja no es fa. Víctor Amela el va interrompre amb un breu incís esmentant que a ell això és el que li sembla interessant, com per exemple les disputes entre l’Àngel i el publicista Risto Mejide. Que ningú sap del cert si és veritat o mentida. Aquí, continuà l’Àngel explicant que cada persona és un format determinat. Ell defensa uns valors, en Risto té uns altres i ell creu que els seus són millors. L’Àngel és conscient que ha i vol entretenir i alhora vol ensenyar com a l’escola. El "Operación Triunfo"d’aquest any ha fallat perquè s’han oblidat d’entretenir. Per Carme Ferré, "OT" ja veia que l’audiència baixava, els resultats baixaven i tot això era perquè no hi havia prou emoció. Tots tenim una pulsió morbosa. "Està clar que les empreses han de fer diners, tenen la responsabilitat i l'obligació de fer diners, però a quin share estan disposats a arribar?", aclarà Carme Ferré.

A partir d’aquesta pregunta van crear un debat sobre els problemes pels quals el nou format de "Operación Triunfo" ha fet fallida. Entre les possibles hipòtesis trobem les d’en Víctor, dient que faltava un Risto, el plató era avorrit, la presentadora feia aigües; masses raons per caure. La televisió, segons Amela, és molt complicada de fer sobretot perquè es treballa amb relacions humanes. Si sentim que algú ens diu apocalipsi, li prestarem més atenció (fent referència a Pedro Piqueras). Entre aquests dos últims conferenciants van arribar a la conclusió que l’espectador diu a qui surt per televisió com és ell, perquè ells ja tenen la seva idea i se la creen a través de la seva pròpia realitat. Com l’art, que no és res fins que cadascú ho interpreta.

"La televisió ens educa malgrat ella mateixa. Nosaltres aprenem i perdem la nostre ingenuïtat a través d’ella. Debatiu-m’ho!" – Victor-M. Amela.

Durant uns minuts van estar discutint sobre la corda fluixa que hi ha entre aquests valors i contra-valors que transmet el medi audiovisual, on tots ells van concloure que cada vegada la manca de respecte és més gran i fa més llàstima veure com programes et venen que són de prestigi i en realitat no és pas així.

"Al cap i a la fi, és una fila on els tomàquets se’ls tiren entre ells" – Carme Ferré.

També van dir que els comunicadors tenen molta responsabilitat, però que cada vegada els llindars es van movent. Hi ha menyspreu cap a la vida humana d’una manera més expressa, ens estem tornant més passotes. Aquests llindars van movent-se i no sabem fins a quin punt podem arribar.

Per finalitzar la conferència van esmentar que cada vegada hi hauran més programes i canals i que l’audiència es fragmentara encara més. En uns anys cadascú es crearà la seva pròpia televisió. 

Marina Bertran Duran

Més que una revolució 2.0

Egipte és un país que compta amb cinc milions d’usuaris a Facebook, i 300.000 comptes a Twitter. El 68% de la població són menors de trenta anys, és a dir, joves interessats en les noves tecnologies, de les quals han aconseguit treure partit per a denunciar les injustícies del règim de Hosni Mubarak. De moment, el president egipci ja ha caigut, i la revolta no ha fet més que començar a molts països àrabs. Així doncs, ha estat Internet capaç de canviar el món?

Montserrat Arbós, Karim Hauser, Wael Abbas i Lali Sandiumenge, a l'auditori de la FC Blanquerna (foto: Elena García-Galán)

La influència de les xarxes socials en aquests últims esdeveniments ha estat el tema de la xerrada “La e-revolta àrab”, que es va dur a terme la tarda del 16 de març a l’Auditori de la nostra Facultat. Montserrat Arbós va ser l’encarregada de moderar el debat, que va comptar amb la presència del periodista Karim Hauser, de la també periodista freelance Lali Sandiumenge, i del blogger i activista egipci Wael Abbas, la feina del qual ha estat reconeguda mundialment.

Si vols aprendre, ESCOLTA!

El dia 15 de març es va fer la primera sessió showroom, sota el títol “Bojos per la ficció: fer un curt, un vell somni a l’abast”.

En aquesta conferència es van mostrar els curts de diferents alumnes i ex alumnes de la facultat. El primer de tots va ser Jordi Ferré,  ex alumne de la 13a promoció, amb el curt que va realitzar per a seminari titulat “Freddy”.  Va començar bastant nerviós pel fet de presentar davant un gran nombre d’alumnes però, tot i així, va aconseguir captar l’atenció del públic. Va explicar les grans dificultats i inconvenients que va tenir al realitzar el curt. Aquest era molt interessant, amb actors poc coneguts però bons i el curtmetratge era molt expressiu. 

El cas Vueling

Vueling, un gran exemple de superació

No només és una marca, és un gran procés de creació

Tots nosaltres som consumidors, en principi lliures, que decidim quin producte comprar o deixar de comprar o de quin producte fer-ne ús o no. Però, quins criteris seguim a l’hora d’escollir?  El mercat és molt ampli i les diferents marques han de fer un gran esforç per arribar a ser les més venudes o utilitzades: han de saber diferenciar-se de la competència. I això és una cosa que la companyia aèria Vueling ha sabut fer.

El passat dimecres 16 de març a les 10.00 hores va venir Lluís Pons, director de màrqueting de Vueling, a fer una interessant conferència sobre com aquesta marca havia establert uns certs valors i com aquests han evolucionat al llarg del temps. Va ser presentat breument per Eva Mollet, la supervisora de comptes a SCPF, i la qual va elogiar vivament la companyia tot esmentant que aquesta era una companyia amb valor i que, fins i tot, era coneguda com la “apple espanyola”.

El món publicitari està canviant

Josep  Rom, Ferran Rodés i Susana Martínez. Fotografia d'Elena García-Galán.

Havas Media va venir dimarts 15 de març a la FCB per parlar-nos sobre el futur sostenible de les marques. El consumisme és un factor que marca la societat d’avui dia i que tant sols es fixa en els números, és compatible amb la sostenibilitat? 

La conferència va començar passats cinc minuts, donant temps a tot el públic assistent a seure al seu lloc més preferent. Com a moderador i introductor al tema sobre el futur sostenible de les marques, es va comptar amb el Dr. Josep Rom. Aquest, ja de bon principi va mostrar el seu entusiàsme i la seva il·lusió per la conferència en concret.

Primer de tot, el Dr. Rom va explicar que actualment hi ha un debat obert sobre com fer el món més sostenible, que aquest fet cada vegada guanya més importància i cada vegada aconsegueix més adeptes morals.  Per el senyor Rom les marques són éssers vius que pateixen aquesta transformació en la mentalitat dels consumidors, dels ciutadans.

Presidint la sala, com a principal convidat es va comptar amb l’asistència de Ferran Rodés, conceller delegat del Grup Havas, grup d’origen francés. El senyor Rodés va començar la seva trajectòria professional en el sector bancari, però a partir de 1994 va ser nomenat conceller delegat de Media Planning. A través d’aquesta empresa  i de la seva expansió, va posar-se en contacte fins fer un ‘’holding’’ amb l’empresa Havas, de la qual es conceller delegat des de 2006.

A la seva esquerra seia Susana Martínez, directora Estratègica d’Havas i encarregàda del desplegament d’aquest grup.

El desenvolupament de la conferència la va començar en Ferran Rodés, avanç però, agraïnt la invitació a la FCB i excussant-se per què havia de marxar abans d’hora a causa d’un bon problema familiar que el feia agafar un vol a França, paraules textuals.

Per començar es va centrar en els conceptes de sostenibilitat i comunicació. Per ell la sostenibilitat aquí Catalunya no s’ha entés, es creu que és moral però no és té en compte alhora de crear i construir empreses.

I segons Rodés la comunicació en la publicitat es coneixia com un camí sense tornada, unidireccional, i aquest és el concepte més conegut. Segons un estudi realitzat per la seva empresa, han descobert que el 60% de les marques són inútils segons els consumidors, i aquest fet va fer-li plantejar-se que era el que estava passant i per entendre-ho primer havia de prendre consciència sobre la societat actual, una societat de consum massiu. Aquesta societat de consum ha esdevingut un segon subsistema, on una part d’aquest esta format per la comunicació.

Segons explica Rodés fa deu anys es seguia una cadena publicitària on l’empresa tenia tot el control cap al consumidor i el mercat estava dominat per només deu marques. Gràcies als nous media es podia arribar al consumidor d’una forma massiva, però ara aquestes marques dominants s’enfronten a un consumidor que creix , i això provoca que la comunicació ja no sigui unidireccional sinó bidireccional, perquè aquest nou consumidor respon, dóna la seva opinió i sorprén. Això provoca una dinàmica de confusió.

‘’De sobte ha sorgit una transmutació desconcertant, un canvi impactant no evolutiu, una explosió del seu valor’’

Ferran Rodés explica que a partir d’aquí el consumidor deixa de ser passiu, el client és el primer en apoderar-se d’aquestes noves tecnologies, s’avança i s’arma per controlar el model de publicitat, la cadena.

Actualment ja no es ritualitza el consum, i els quatre agents que estan fent canviar tot això són: la polarització (canvi radical en l’entorn econòmic entre països i en els països) i la transparència (nou panorama de comunicació) com els més importants, i la rellevància i la eficàcia.

El consumidor d’avui vol més coses de les que s’ofereix, així doncs, si el client vol un món sostenible, s’han de crear marques i empreses sostenibles.

L’empresa sostenible ha de tenir en conta cinc fonts de capital: el capital industrial, el financer, el humà, el social i el natural. Regular aquestes cinc fonts és bastant complicat per segons quines empreses.

Susana Martínez va explicar com van fer un altre estudi, en el qual van veure que cada vegada es té més conscienciació envers la sostenibilitat. Les marques tenen un rol nou, ja que el consumidor té ganes d’un nou model transformador que aposti pel canvi, però tot i aixi no tenen la confiança ni en el govern ni en les empreses que aquests estiguin disposats a promoure aquest canvi.

Per tant les empreses i les marques han de sumar-se a aquesta nova mentalitat per arribar i aconseguir més consumidors.

Per finalitzar la conferència entre els dos conferenciants van explicar els diferents exemples d’empreses que ja han començat el seu camí per a convertir-se en una empresa sostenible i captar més clients.

El primer exemple va ser la empresa Walmart, la qual a  causa de diversos factors tenia una reputació molt dolenta i en el 2004 va entrar en una crisi molt greu. Com a solució van idear tres fites: zero residus, zero energies no renvables i que les línies d’aprovisionament també siguin sostenibles. Els resultats es noten perquè entre el 2005 i el 2010 van aconseguir un 60% de les seves vendes.

 

Un cop va marxar Ferran Rodés, Susana Martínez va restar a l’auditori per respondre les preguntes dels presents. No foren moltes però si diferents entre elles.

Finalitzada la volta de preguntes, l’auditori va acomiadar a Josep Rom i Susana Martínez, els quals van agrair la presència de tots els assistents.

Marina Bertran Duran

Gent-B. Gent, COM TU!

COMPARTEIX ELS TEUS VALORS AMB NOSALTRES I NO T'ENPENEDIRÀS!

Mar Díaz Juan & Gent-B!

Comunica't AMB valors!

El tractament dels valors en la comunicació són els protagonistes en les Jornades Blanquerna d'aquest any. Ahir, dimarts 15 de Març, va donar lloc una de les primeres conferències amb un tema completament centrat en les jornades que portava com a títol "Valor de la comunicació,  la comunicació per valors, compartir valors" i on el convidat va ser Ramon Guardia, president de Valores&Marketing acompanyat de Carolina Sorriba, ex alumna de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

Les noves formes de relació van ser el primer punt a remarcar per Ramon Guardia al parlar d'aquest canvi tant impactant en la comunicació de valors. Però Guardia no va parlar d'una comunicació "de" valors, sinó d'una comunicació "amb" valors ja que aquests s'han volgut instrumentalitzar, transmetre i desenvolupar. També va remarcar una nova societat, la societat 3.0, la qual vol compartir valors. Aquesta societat s'està creant a partir de una evolució en la forma de comunicar. El secret, la connexió de qualsevol marca amb els valors de les persones, per tant, una comunicació unidireccional creada per una aliança entre la persona i el consumidor, també anomenada "presumer". Però no només ha estat aquesta evolució de comunicació, sinó que la societat a creat una necessitat de compromís i una preocupació per l'entorn que ha donat pas a l'aparició d'un nou model de consumidor.

L'altre part de la conferència es va centrar en aquest nou consumidor esmentat anteriorment. Guardia va remarcar les "3i"; identitat, imatge, i integritat necessàries per a que una marca arribi al consumidor i el persuadeixi en ment, cor i espiri't. Ramon Guardia va escollir tres exemples ven clars per explicar que és el que ha de fer una empresa per instaurar aquests valors necessaris pel funcionament d'una empresa i per a que el producte arribi al consumidor tal i com es desitja. El primer esmentat va ser Carrefour el qual amb el reutilitzament de la bossa ecològica a comportat un canvi social mentalitzant a tots els consumidors. La Caixa va ser l'ejemple clar de la responsabilitat, és a dir, centrant-se principalment en arribar al client mitjançant la sensibilització, per tant, els valors. Solen dir que allò bo ens ho deixem per l'últim, i així ho va fer Guardia, deixant-se com a últim exemple el seu favorit i, sobretot, un gran exemple per a tots. Ausonia ha aconseguit crear una campanya plena de valors, i no tan ha  sols ha aconseguit donar una gran sèrie de diners, sinó que de certa manera ha sensibilitzat aquest càncer creant així un be social que supera en tots els àmbits a les donacions econòmiques.

Ramon Guardia va acabar remarcant que la suma i el conjunt de la cultura i la ecologia és el que anomenem globalitazació. "Companies that conduct themselves ecologically and create real value that aligns with the social good will be competitively favored." (Las empresas que se conducen ecológicamente y crean el verdadero valor que alinea con la buena voluntad social con espíritu competitivo seran favorecidas). Amb aquesta frase de Phillip Kotler va ser com Guardia va acabar la seva conferència i concloent amb una reflexió; "No sabem que ens esperarà en un futur, però sabem que tot està en un continuo procés de canvi i que per tant nosaltres som els espectadors i a més, els protagonistes. Som nosaltres els que comportem aquest canvi, els que ho fem."




Mar Díaz Juan

Una imputació mediàtica

El director del Festival de Sitges, Àngel Sala, està imputat pel titular del jutjat d’instrucció número 8 de Vilanova i la Geltrú, per haver autoritzat el visionat de la pel·lícula ‘’A serbian film’’al festival. En aquesta pel·lícula surten escenes de sexe amb menors.

S’ha de deixar clar que tot el que surt al film és ficció i que gran part dels testimonis que l’han vist, aclareixen que en tot moment s’aprecia que aquestes escenes conflictives són molt artificials i poc reals. Cal dir, que també s’ha emès a festivals de cinema com el de Londres, San Francisco, Brussel·les, Toronto, Hamburg, Mont-real, Hèlsinki i fins i tot, al de Canes, un dels certàmens més prestigiosos del món. En tots aquests festivals no s’ha presentat cap tipus de denúncia judicial contra el film o els seus programadors, i personalment trobo que si hauria de caure algun tipus de denúncia hauria de ser cap al director de la pel·lícula, qui accepta a desenvolupar aquests tipus d’escenes, sovint per desgràcia tant reals.

El director del Festival de Sitges ja va prendre les mesures corresponents per l’acte, dient públicament que ell l’havia vist i que no pensava tornar-la a veure, classificant-la de ficció de terror, i sobretot prohibint l’assistència de menors a la visualització del film, així com demanant el DNI a tots els assistents. Una vegada fet això no penso que li hagi de caure cap tipus de responsabilitat, ja que ell va permetre la llibertat d’expressió de tots i cadascun dels directors presentats al festival i alhora va ser conscient en tot moment i ho va demostrar, del contingut que es divisava a les seves sales.

Els directors d’altres festivals de cinema d’Espanya, com el de Valladolid, San Sebastià o Màlaga, entre d’altres, han declarat públicament el seu recolzament cap a Àngel Sala. Aquests han escrit una carta on reafirmen la meva opinió de no imputar a l’organitzador sinó en tot cas, al creador. És un molt bon gest per part d’aquests directors de solidaritzar-se amb el senyor Sala, a qui li pot caure des de tres mesos de presó, ja que ell i segurament la seva família deuen estar passant per un mal moment. Els responsables de la denúncia haurien de retirar-la. Tot això em fa plantejar-me unes preguntes amb, penso, respostes ben diverses. Podríem estar parlant d’un cas de censura? Fins a quin punt la ficció no és més que ficció? I finalment, fins a quin punt podem imposar la nostre opinió sobre la ficció?




Marina Bertran

Explicar Catalunya a Espanya: missió impossible?

Xavier Casals,  Alex Salmon i Rafael Xambó. Fotografia: Marina Bertran

L’anticatalanisme és un fenomen cada cop més latent en alguns dels mitjans de comunicació a l’Estat espanyol. Per això, cal saber en què consisteix i què és allò que ho ha provocat, i aquest és el tema que es va tractar el passat dimarts 15 de març a l’aula 102 de la nostra Facultat.

Aquesta conferència, moderada pel periodista Ferran Espada, va posar sobre la taula, primer de tot, la diferència entre anticatalanisme i catalanofòbia. Així com el primer concepte fa referència a unes idees polítiques contràries a la consecució d’uns objectius per part de Catalunya, la segona és un actitud d’odi i rebuig envers la societat i cultura catalanes. Així doncs, Espada va posar alguns exemples d’aquesta actitud per part d’alguns personatges, com ara els periodistes de la COPE Nacho Villa i Federico Jiménez Losantos, i d’altres com José María Aznar, quan parlava d’un “cambio de régimen sin que el Parlamento lo haya consentido”.

"La professió del periodista està més ben valorada a Londres que no pas aquí"

Xesco Reverter a la Facultat de Comunicació Blanquerna (foto: Anna Gumbau)

Tot i que la majoria dels seus companys hagin canviat el paper i llapis per l'iPhone, segueix sense separar-se de la seva llibreta allà on va. Xesco Reverter va aconseguir, pocs anys després de llicenciar-se, una cosa amb què més d'un de nosaltres haurà somiat alguna vegada: dir el seu nom per televisió, seguit d'un "TV3, Londres". Ara que es troba al capdavant de la secció d'Internacional de TV3, ha explicat a Gent Blanquerna com veu la professió del reporter  i periodista d'Internacional. El seu consell? Que agafem la càmera i ens movem, ara que som joves... ell mateix ha reconegut que ja té ganes de repetir l'experiència!

Et vas llicenciar en periodisme aquí, a la Blanquerna. Va ser en aquests quatre anys quan vas decidir que volies dedicar-te a la informació internacional?

No, va ser abans, des dels 14 o 15 anys. Recordo que a casa meva rebíem La Vanguardia cada matí, i jo sempre esmorzava llegint les pàgines d’Internacional. El viatjar sempre m’ha agradat, i jo crec que des que era adolescent volia fer això...

I et vas imaginar mai que arribaries a ser corresponsal a una ciutat com Londres?

Tan concret no, però sí que en tenia ganes, ja que havia llegit molts llibres de corresponsals i de periodistes. I encara en tinc, perquè jo he estat corresponsal a Londres, també enviat especial, però m’agradaria poder fer encara molt més!

Joves reporters, no tingueu por a equivocar-vos!

Avui, dia  15 de març, han començat les Jornades de Comunicació Blanquerna. El tema d’una de les primeres conferències ha estat “els valors professionals dels joves reporters” , i per exposar aquest tema, tres ex alumnes de la facultat han compartit les seves experiències a l’aula 102 a les deu del matí.

Miquel Toran, Iris Mir, Xesco Reverter i Enric Xicoy, a les XVII Jornades Blanquerna (foto: Anna Gumbau)

La conferència ha estat moderada per Enric Xicoy, professor de la facultat i alumne de la primera promoció que, per començar, ha donat ànims als alumnes, posant com a exemple els tres conferenciants, que van trobar feina en només sortir de la universitat.També va donar un to còmic Miquel Toran que, mentre parlava sobre la dificultat que resulta arribar a fi de mes i dels aspectes durs i difícils del periodisme, ha dit que, malgrat tot, “volem donar ànims”. Miquel Toran va treballar amb Rosa MªCalaf  i ha estat corresponsal de TVE a Àsia.  S’ha sentit identificat amb els alumnes, dient que “jo també he estat aquí”, i al principi semblava una mica nerviós, igual que Iris Mir, periodista que va treballar també a Àsia.

L'elegància del cigne

Direcció: Darren Aronofsky

Guió: Marc Heyman, Andres Heinz, John J. McLaughlin

Intèrprets: Natalie Portman, Mila Kunis, Vincent Cassel, Barbara Hershey, Winona Rider, Benjamin Millepied, Ksenia Solo, Kristina Anapau, Janet Montgomery.

Títol Original: Black Swan

Gènere: Drama, Thriller

Origen: Estats Units

Duració: 103 minuts

Distribuidora: FOX

Una joia, així podria definir la nova pel·lícula de Darren Aronofsky. Tracta sobre el món del ballet, però d’una manera especial i diferent. L’espectador no va al cinema a veure la història de com una jove ballarina arriba a l’èxit superant diversos obstacles, sinó que es troba amb una espectacular història que reflexa perfectament el complicat món de l’artista, un món interior que quasi ningú de nosaltres seria capaç d’entendre’l. És una pel·lícula complexa sobre l’eterna lluita per la superació i la perfecció. A més a més, ens ho transmet des d’un punt de vista diferent gràcies a la gran actriu Natalie Portman, que en aquest film interpreta un personatge magnífic que requereix una forta preparació i dedicació. I pel qual, indiscutiblement, l’actriu ha rebut el merescut Òscar.   

Presenta unes escenes d’una imatge molt bella i de molt bona composició. Una il·luminació extraordinària i una música que ens acompanya de la mà a cada moment. Hi ha moments molt intensos, però aquests, a la vegada, són compensats amb escenes tractades amb molta cura.

Darren Aronofsky i el seu equip han aconseguit fer una pel·lícula bella, violenta, brutal, sensible, terrorífica i meravellosa. Felicitats!

Bruna Garcés

La nova Trinca al teatre Tívoli

Era una nit tranquil·la. Tothom espera al vestíbul amb ganes de veure el gran espectacle de la nova Trinca. Amb prou feines es pot passar entre la gent, estan tots ben junts, ja que fora encara cauen unes gotes de pluja. Tot i això, els costa anar entrant per agafar seient. Es troben a gust parlant amb els seus fills, els seus pares, els seus amics o companys de feina... Això sí, sempre hi ha uns quants que prefereixen petar la xerrada asseguts, còmodes i sense presses. Un cop tocat el primer timbre d’avís, el públic comença a moure’s ràpidament a buscar la butaca corresponent. Els més joves la troben ràpid i sense problemes; en canvi, els més adults recorren, instintivament i amb l’entrada ja a la mà, els acomodadors per tal que els acompanyin.  Al tercer timbre d’avís, ja tothom era assegut.

El públic era molt variat. Hi havia gent gran que anteriorment ja era molt seguidora de l’antiga Trinca i anava convençuda que aquesta seria igual de bona. Gent gran que també era exageradament seguidora de l’antic grup però que, en canvi, creia que aquest nou grup jove no seria el substitut adequat. I gent jove que anava a viure una experiència, a descobrir un nou tipus d’espectacle.

El teatre era ben ple, fins i tot, l’amfiteatre. Es van apagar els llums i l’espectacle va començar amb un gran aplaudiment per part de tots els espectadors. Els tres artistes que formaven el grup van sortir a l’escenari amb un gran entusiasme i acompanyats de dos ballarines joves i guapes.

És un espectacle divertit i entretingut. T’ajuda a apropar-te a aquest grup jove que intenta ocupar un dels llocs més reconeguts del món de la cançó. M’atreveixo a dir que s’assembla més a un concert que no a una obra de teatre, que és el que normalment t’esperes quan vas al Tívoli.


Un cop acabada l’actuació, el públic no parava d’aplaudir perquè els artistes sortissin a saludar diverses vegades. Finalment, el teló de l’escenari va baixar i l’espectacle es va donar per acabat. Els espectadors anaven surtin lentament i comentant el que acabaven de veure. La gran majoria estaven satisfets: havien passat una bona estona i, fins i tot, hi havia qui deia que se li havia fet massa curt. I evidentment, sempre sents algun comentari desfavorable a l’espectacle, però com sempre diem, no ens pot agradar a tothom...

Bruna Garcés

De la crítica a l'estereotip

Hi ha sèries de televisió que el que pretenen és fer una crítica de la societat actual portant la vida ordinària cap a l’estupidesa. Aquestes sèries mostren els principals prejudicis que existeixen actualment: per exemple, a Els Simpson, la dona sempre està a casa, és la responsable de la família i qui té cura dels fills i del marit. El pare, en canvi, és un gandul, irresponsable, malparlat, borratxo i infantil. Aquesta concepció del pare es mostra a més sèries com Pare de Família, on el pare sofreix un retràs mental, i a American Dad, on el pare és molt infantil. El borratxo sempre és gras, lleig, brut, groller i descuidat; per exemple, Barney és el personatge més borratxo dels Simpson i es caracteritza pels seus rots. El cap, director de empreses... sempre és un home gran, egoista, avariciós, poderós i sense escrúpols. Els avis sempre són una molèstia que conten les històries de la seva vida i els altres personatges fan el possible per desprendre's d’ells. Els veïns son també molestos i cal evitar-los. Un altre dels tòpics és sobre els caps polítics que són corruptes. El musulmà sempre està al badulaque (la majoria de cops que surt a la sèrie està a la tenda). El cristià obsessiu, els professors peculiars, el menjar de l’escola fastigós (en un dels capítols surt la cuinera triturant matalassos que després serà el menjar dels alumnes) i una llista interminable de prejudicis que es mostren de forma exagerada fent una sàtira sobre la cultura americana.

Aquestes sèries també mostren la violència amb sarcasme i humor, la divisió per sexes, l’alcoholisme i la desobediència. Un altre aspecte que caracteritza aquestes sèries són els estereotips, per exemple, a la família: nuclear, amb dos fills (un d’ells, llest, i l’altre, un desastre). Sempre tenen una mascota i les relacions familiars són complicades. El problema d’aquestes sèries, destinades al públic major d’edat, és que s’emeten en horari infantil i poden ser confoses com a dibuixos animats per a nens degut al seu aspecte infantil.

Opinió. Per Elena García-Galán

'Pa negre', o la feina ben feta

Títol original: Pa negre

Direcció: Agustí Villaronga

País: Espanya

Any: 2010

Duració: 108 minuts

Gènere: drama

Actors: Sergi López, Marina Gatell, Nora Navas, Eduard Fernández, Laia Marull, Roger Casamajor, Francesc Colomer.

Aquesta pel·lícula, dirigida per Agustí Villaronga, treu la millor visió en carn i ossos de la novel·la d’Emili Teixidor. Amb un principi d’allò més impactant i arriscat per part del director, amb la seqüència del cavall, ja aconsegueix que centris tota la teva atenció a la pantalla i t’augura uns 108 minuts més que interessants. El mèrit d’aquest bon film no és només cosa del director, sinó també de la qualitat dels actors que hi participen. Entre aquests actors cal destacar la bona interpretació dels més jovenets, com Francesc Colomer i Marina Comas, o altres amb ja més experiència, com Nora Navas i Roger Casamajor, que transmeten el més característic de cadascun. Aquest film està molt ben desenvolupat i sobretot molt ben ambientat, rodat en el Puig de la Balma, on aconsegueix que l’espectador es situï en un veritable ambient de postguerra. Pa negre és un clar exemple d’un eslògan d’Estrella Damm, ja que tal i com deien, “la feina ben feta no té fronteres, ni té rival”.

Cultura. Per Marina Bertran

Neix GENT B

GENT BLANQUERNA ja és aquí. El proper dimarts comencen les Jornades Blanquerna a la nostra facultat, i el nostre equip humà ja s'està posant en marxa per a cobrir les jornades des d'aquest blog.

El tema central de les Jornades d'aquest any té a veure amb la comunicació i els valors. Amb aquests valors, i com a futurs comunicadors, hem posat gran il·lusió i entusiasme en la creació d'aquest blog, per a què pugueu seguir amb nosaltres totes les activitats que es desenvoluparan al llarg d'aquests tres dies i de les quals ben aviat us informarem.

Tots nosaltres som Gent Blanquerna. No us ho perdeu!